Resultats de la cerca frase exacta: 6
Diccionari de la llengua catalana
|
1.
imperatiu -iva
Font
Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Que conté, que denota, un manament, una ordre. Parlar en to imperatiu. Que no pot ésser evadit o evitat. Un deure imperatiu. L'imperatiu moral. Mode imperatiu. Un verb en imperatiu. [...]
|
|
2.
dispositiu -iva
Font
Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
Que disposa, en què es disposa. La part dispositiva d'una sentència, d'un decret. Pronunciament dispositiu o imperatiu d'una sentència dictada per un jutge o un tribunal. Peça o conjunt de peces, que generalment formen part d'un mecanisme o aparell més complex, disposades o [...]
|
|
3.
mirar
Font
Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
esdeveniments per conformar-hi la conducta. mirar prim Ésser escrupolós en executar, en judicar, alguna cosa. no mirar prim No tenir escrúpols, miraments. Anar amb compte. Mira que no t'equivoquis. Mira de no fer-ho mai més. En imperatiu, emfasitza l'afirmació que es fa [...]
|
|
4.
fugir
Font
Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
. fuig [o fugi, o fugiu] Forma d'imperatiu adreçada a algú amb què hom expressa el rebuig o el menyspreu pel que acaba de dir. Enveja? Au, fuig: enveja, jo, d'aquell pobre desgraciat? [...]
fugir
|
|
5.
veure
Font
Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
explicació, un període, etc. En la forma de la segona persona del singular de l'imperatiu ves o veges regint una interrogativa indirecta o una exclamativa, s'usa per a buscar la complicitat de l'interlocutor davant l'evidència d'un fet. Ves qui ens ho havia de dir [...]
|
|
6.
mode
Font
Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició)
llengües expressa la possibilitat d'un fet o d'una acció que depèn explícitament d'una altra circumstància o d'una acció passada. mode conjuntiu Mode subjuntiu. mode imperatiu Mode verbal que expressa una ordre donada a un interlocutor en les oracions afirmatives, o bé [...]
|
fugir
1 v. intr. [LC] Allunyar-se corrent per tal d'evitar un dany, un perill. Fuig: si no, t'agafaran. Els lladres van fugir encalçats pels guàrdies.
2 v. intr. [LC] Alguna cosa, allunyar-se ràpidament. El capell, amb el vent, li va fugir del cap. Les sabates li són tan amples, que li fugen dels peus. El martell li ha fugit de les mans.
3 v. intr. [LC] Escapar-se. L'ocell ha fugit de la gàbia.
4 v. intr. [LC] per ext. Com fuig el temps!
5 [LC] fugir a esperons batuts Fugir galopant.
6 [LC] fugir d'estudi Defugir una qüestió, un assumpte, que no interessa o del qual no es vol parlar.
7 [LC] fugir de fam i de feina Defugir tota obligació.
8 [LC] fugir del born Defugir una baralla, una contesa.
9 [LC] fugir una cosa del cap Anar-se'n de la memòria.
10 [LC] fugir del foc i caure a les brases Salvar-se d'un perill, d'un mal pas, etc., per a caure en un altre de pitjor.
11 [LC] fugir dels vicis Allunyar-se'n.
12 [LC] fugir per la tangent Anar-se'n per la tangent.
13 [LC] fuig [o fugi, o fugiu] Forma d'imperatiu adreçada a algú amb què hom expressa el rebuig o el menyspreu pel que acaba de dir. Enveja? Au, fuig: enveja, jo, d'aquell pobre desgraciat?